Pau Vallvé: “Jo crec que aquest és el triomf; fer-ho com et vingui de gust.”

© 2014, Cris Romagosa

El cantautor català defensa la llibertat personal de fer les coses tal com les sents, i així va decidir fer “Pels dies bons”, el seu últim disc.

Després de comprovar que en Pau segueix al peu de la lletra les seves cançons, i esquiva trucades i mails, l'entrevista esdevé gairebé una victòria, un premi a la insistència.

Un cop superades també les dificultats per trobar-nos entre els carrers i les places del barri de Gràcia de Barcelona, entrem al Mama's Café. Saluda al cambrer, que ens condueix a la terrassa interior de la cafeteria, on demana un suc de taronja.

Pau Vallvé és un d'aquells cantants que descobreixes sense voler, de casualitat. Un dia te’l presenta un amic amb molta emoció, potser dins un cotxe, quan encara us queden moltes hores de viatge. I tu li demanes, gairebé supliques, que si us plau tregui aquella música somnífera de la disquetera. Fins que resignat ho canvia per alguna cosa més alegre, o si més no, més coneguda.

Si tens sort, algun dia el recordes encuriosit, o algú torna a insistir amb que aquell cantautor val molt la pena. I caus. La lletra d'una cançó, potser "Un gran riu de fang", et fa caure, i ja no en pots sortir. Caus en un bucle de seguir-lo a Instagram, d'investigar sobre la seva curiosa forma de viure la música i d'esperar impacient algun concert. I et converteixes de sobte en l'amic entusiasta que el presenta a tots els seus amics, que responen amb indiferència (encara els cal temps). I és que, tal com ell m’explica; “la música que entra a la primera, de seguida es crema”.

En termes més generals, en Pau Vallvé és un músic, compositor i productor barceloní, nascut l’any 1981. És el més gran de quatre germans, que als 3 anys ja començava a tocar la bateria, als 6 a estudiar música i als 15 ja tenia un primer CD.

Més tard, acompanyat del seu àlter-ego musical, "Estanislau Verdet", va fer ús de la música per a fer sàtira social i política. També ha composat bandes sonores per a cinema, televisió i publicitat, i va muntar el segell discogràfic Amniòtic Records on, entre d’altres, ha editat el disc “u_mä” (un projecte amb Maria Coma).

L’any 2010 va començar la seva carrera en solitari, amb el disc “2010”. El seu successor, “De bosc”, va ser escollit millor disc de l'any per la revista MondoSonoro. Segueix amb la seva carrera musical, però aquest 2014 va decidir fer-ho diferent. Saturat, ho va deixar tot i va marxar a viure a Banyoles per crear el seu nou disc: “Pels dies bons”, que es tracta d’una creació pròpia. L'ha produït i venut pel seu compte, fins i tot els CD’s físics. Tota una mostra d’independència i transparència.

La teva trajectòria ve de lluny, des de 1998. El primer disc com a “Pau Vallvé”, en solitari, va ser “2010”. Què pots dir dels títols dels teus discs, com els decideixes?

Sempre és un problema decidir el títol del disc... I molts cops, intento decidir-lo abans de fer el disc, igual que sempre intento tenir un color. Tenir un títol i un color és ideal per fer un disc. Cap del tres títols van sortir abans (riu). El de “2010” és diu així perquè va ser un any on van passar moltes coses, vaig matar el projecte d’Estanislau Verdet per exemple. Va ser com tornar a començar, començar els meus discos personals, de cançons on parlo de les meves merdes, més introspectives. Jo els discos me’ls faig per mi, i pel jo del futur... M’agrada tancar èpoques per després recordar que allò m’estava passant en algun moment just: és com una fita, va ser com marcar un punt en el camí.

I del segon, de “De bosc”?

“De bosc” bàsicament va ser això: fer un disc en plena ciutat, molt saturat de feina... sent de bosc. Era una mica la sensació que tenia, de ser de bosc.

Què vols dir, amb “ser de bosc”?

És l’expressió que fem servir a casa meva, per descriure l’actitud de la gent a qui tot això del dia a dia a la ciutat ens angoixa, i ens agrada fer les coses al nostre ritme, fugir una mica de les multituds. I això és el tercer disc, “Pels dies bons”: deixar-ho tot per fer-ho bé, tot el que tenia ganes de fer. Són una trilogia.

Aquest últim any has presentat el teu 14è disc, 3r CD com a “Pau Vallvé”: “Pels dies bons”. El consideres diferent als altres?

Jo els faig sempre igual, la metodologia és sempre la mateixa. No explico històries, no sé inventar-me situacions... parlo d’allò que em passa. La vida va canviant, i per tant els meus discos canvien. Però jo sempre els enfoco de la mateixa manera. De fet, no els enfoco, vaig creant cançons... i faig un pack amb les que quadren.

Portada de “Pels dies bons”

Però només cal mirar per sobre les lletres de “2010” i les lletres de “Pels dies bons” per a veure que hi ha hagut un gran canvi. Es tracta d’una maduració personal, d’un canvi musical...?

De fet, jo sóc músic, de lletrista no me’n considero.. Però amb “Pels dies bons” em vaig marcar aquesta assignatura: no oblidar-me de les lletres, no dedicar-me totalment a la música. Vaig marxar amb una llibreta, sense guitarra. I és per això que aquest cop les músiques és recolzen més en la lletra; d’alguna manera es complementen, s’acompanyen.

El número que titula la tercera cançó de l’àlbum, “17820”, és pel codi postal de Banyoles, veritat? Què ha significat Banyoles aquest últim any per a tu i la teva música?

Exacte. Banyoles en sí, va ser simplement el lloc on va passar, en realitat allò destacable és el fet de fugir, el fet de marxar. Podria haver sigut un altre lloc.

Per tant, diries que Banyoles és important en tant que sinònim de l’èxode, de l’aïllament?

Sí, sinònim de deixar-ho tot i tenir temps i espai per a crear. Banyoles ha estat circumstancial. Molt important també, però el disc no és sobre Banyoles. És sobre fer les coses quan les sents. Si estàs angoixat i tens ganes de deixar-ho, deixa-ho. Aquest sacrifici que estem acostumats a viure, perquè diuen que “no s’ha de deixar la feina, no s’ha de deixar la carrera, no s’ha de deixar la parella”... a la merda, si ho notes, ho notes. Només hi ha una vida.

Les lletres de les teves cançons no són indesxifrables, però cal estar atent si vols gaudir-les des d’un principi. Per exemple, quina història hi ha darrera “L’àvia ha fet nevar”?

“L’àvia ha fet nevar” és bàsicament una manera de dir poèticament que quan la meva àvia va morir, va nevar. Va ser una casualitat de la vida. A més, va nevar a tot el país, cosa que no passa mai. I vaig pensar: això ho ha fet la meva àvia. Jo no sóc gens místic ni merdes, però em va fer gràcia poèticament.

I en què pensaves al escriure “La mirada de la gent que no pot més”?

És un collage. Ja ho feia amb Estanislau Verdet. Collages de conceptes, i no narracions. Intento explicar més aviat una sensació que una història, no hi ha nus i desenllaç... Bàsicament són unions de frases que em transmeten aquesta sensació, de manera que es complementin i s’acabi entenent, no de manera lineal, sinó més aviat emocional. “La mirada de la gent que no pot més” és la sensació d’estar atrapat en algú (o alguna cosa) que saps que no et convé i que no et farà feliç, però a la vegada no ho pots evitar.

I “Un gran riu de fang”?

“Un gran riu de fang” és aquest pessimisme optimista, de “no és que tot estigui de puta mare, però el que ve pot ser tan xungo... que millor ens quedem aquí”. Això és fruit d’un mal dia, després hi ha dies en què no em conformo amb el que tinc ni que em matin. És aquest punt catastrofista que tenim alguns de vegades.

Has omplert de referències a la natura la teva música. Les lletres, les fotografies... Fins i tot es pot escoltar el cant dels ocells en alguna cançó (“I jo pensant en quan vindràs”), i l’utilitzes per a fer certa crítica a la societat mitjançant la comparació (“A baix, a les valls”).

Si t’hi fixes, és sobretot als altres discos, i no en aquest últim, perquè ja hi era, a la natura. A tots hi és com alguna cosa que em falta, i quan la he tingut, ja no hi és, aquesta necessitat. Estava sol, i el que trobava més a faltar eren les persones, i per això en aquest parlo més de les relacions, de la part humana.

D’on sorgeix aquesta relació tan estreta amb la natura? Des de sempre?

Sí, és molt meu. Jo sempre he estat molt de muntanya, molt d’excursions, molt de cau... Però des que això em va començar a anar bé, he deixat de tenir temps, pels concerts en cap de setmana...

En una de les teves cançons declares al final que “no només pots fer el que fas”… Què hagués estat de tu sense la música, tenint en compte que vas estudiar Belles Arts?

Doncs no ho sé, la veritat. Hi ha moltes coses que m’agraden... La fotografia és de les que més. Mil coses podria fer. Alguns cops a la vida ho he intentat deixar, la música, però és una relació molt forta. És bàsicament una carrera de renúncies: si ets músic, hi ha moltes coses que et perds... Però tampoc diria que és un sacrifici; és una renúncia a altres coses. Per sort tothom m’ha recolzat molt, sempre.

Com ja hem comentat, la teva trajectòria és força llarga. He llegit que et vas convertir en cantautor per una història de desamor... Com va anar això?

Crec que no hi ha ningú que no s’hagi convertit per això... (riu). Però sí, sí, la vaig cagar. Sempre he estat introspectiu, calmat... però jo feia metal, tocava la bateria... jo anava bé, però la vaig cagar.

Parles de tu, a les cançons, o es tracta d’un Pau fictici?

No sé inventar-me coses, i tampoc m’interessa: la vida és molt més interessant. Almenys per mi. Jo no sóc escriptor, les meves cançons són diaris, són fascicles de la meva vida.

I no t’angoixa, un cop acabat aquest disc tan teu, tan personal... de sobte fer un concert amb tantes persones davant, o pensar que tothom ho pot escoltar a Internet?

Ja són molts anys... Quan faig una cançó mai penso en qui la sentirà. Ho faig per mi. I quan l’envio, és quan penso: “merda, no era conscient que ara això ho escoltarà gent”. Però també és una bona teràpia... Quan vas traient les teves merdes i veus que estan allà, que són de domini públic... T’ajuda a ser més transparent. Tampoc explico coses molt concretes. I és bonic veure que hi ha persones que s’hi senten identificades.

© 2014, Clara Bara Palma

He descobert que t’autodeclares seriòfil. Quines sèries destacaries?

Uf... moltes! Les he vist absolutament totes. Per mi la millor sèrie -i és de les primeres que vaig veure- és “El ala oeste de la Casa Blanca”. És una sèrie de política boníssima. Més actuals, “Black Mirror” o “In Treatment”.

I algun artista que t’agradi especialment?

Jo sóc molt fan de l’Egon Schiele... De fet quan pintava em basava molt en ell.

Què en penses del periodisme, dels periodistes actuals?

N’hi ha algun de molt bo, i quan te’l trobes fa molta il·lusió. Quan et fan una entrevista, no et pregunta el mateix que tots els altres (que és bàsicament el que troben a la nota de premsa). No va d’original ni res, però veus que s’ha escoltat el disc, l’ha interpretat a la seva manera i et fa preguntes que no t’havies plantejat, i et fa plantejar-te coses... I no només per descol·locar-te. Realment hi ha premsa boníssima, no sóc negatiu. Hi ha gent molt crack, però també hi ha molta merda. Però no perquè siguin mals periodistes, no crec que el problema siguin els professionals, sinó els mitjans i també els consumidors. És perillós que allò que els dóna de menjar siguin els clicks al Facebook, els retweets, els bànners... Perquè tot acaba sent una anècdota, i el periodisme en realitat és l’acte d’aprofundir.

Es pot entreveure en les teves cançons, que com la majoria, no acabes d’estar satisfet amb la societat actual.

Si estàs content amb la situació actual; o ets un capullo o tens un problema.

Què opines sobre l’augment de l’iva en la cultura al 21%?

És una barbaritat. Però el sector cultural d’aquest país ha dirigit les protestes socials durant molts anys, i ara sembla que només es queixi dels seus problemes. I no vull dir que no tingui raó, l’IVA cultural és una bogeria. Hi ha massa coses a canviar, i s’ha de fer ja. L’IVA de moltes coses que haurien de ser de primera necessitat és desmesurat, i en canvi el del porno és un 4%. S’ha de fer un canvi general, està tot del revés.

Ets molts actiu a les xarxes socials... Quin paper creus que hi juguen, en aquesta societat?

Tot, juguen absolutament tot el paper. Jo sense les xarxes no seria ningú. De fet, no sóc ningú ni amb les xarxes, però sense elles res, encara menys. Per exemple, aquest últim disc no té intermediaris, ni depèn de cap discogràfica. I per tant, tot és mèrit de les xarxes. Si no ningú sabria quan trec disc, ni quan toco... A més a més, són gratuïtes i democràtiques, perquè en pot tenir tothom. Si ho hagués de fer amb cartells al carrer, amb promocions, no ho podria pagar, seria impossible.

I a nivell polític igual, les xarxes estan desestabilitzant coses. Fins ara no podies comunicar-te ni apropar-te als ciutadans per canviar coses. Qui critiqui les xarxes, no ha entès. El problema és l’ús que se’n pugui fer.

Si només poguessis triar un poder, voldries parar el temps. Però, i si et fessin escollir una sola cosa a canviar en el món?

N’hi ha massa. Potser el compliment dels drets humans. Però seria un punt de partida, no la finalitat. Miris on miris hi ha coses a canviar, però ja ho farem. Al final guanyarem.

I això és el que intentes; fer-ho diferent per a canviar alguna cosa?

Jo no he fet res estrany. He treballat durant molts anys, i quan he tingut diners estalviats me pogut permetre estar uns mesos jo sol, escrivint i gravant aquest disc. Tot està muntat d’una manera que, quants menys intermediaris millor. Però no vull dir que tothom ho hagi de fer d’aquesta manera, simplement jo ara tenia moltes ganes de no enfocar això com un producte o una cosa mercantil. Tenia ganes de fer unes cançons i vendre-les a mà. Perquè crec que és molt més humil, més realista. No som ningú, a més cantem en català, som uns matats...! (riu) Crec que la solució és que cadascú trobi la seva pròpia solució.

Què vols dir amb això?

Crec que fins ara, massa cops i en massa àmbits, la gent ha fet el que tocava. Com es feia sempre, i de la manera en què es feia sempre. En política, en música, en empresa, en tipus de vida, amb estils de parella... i en general crec que la solució passa per deixar de fer les coses d’una sola manera, i que cadascú ho faci de la manera que creu i sent. Segurament se la fotrà mil vegades, jo he fet 14 discos i encara no sóc ningú, ni crec que ho sigui mai, però la qüestió és anar provant i anar sent feliç. Vull dir... al final ens morirem tots. Per molt que ara acabis la carrera, et moriràs igual que els que la van deixar. Per tant, almenys gaudeix-la, no? Jo crec que aquest és el triomf; fer-ho com et vingui de gust.

[L’entrevista va tenir lloc el 19 de febrer de 2015 a Mama's Café (carrer Torrijos 26)]