Les realitats darrere la literatura del segle XXI

Escriptors catalans actuals descriuen les seves realitats: cal viure una doble vida per a poder escriure literatura?

“Són pocs els escriptors que viuen només d’escriure llibres. Si, a més, escrius en una llengua minoritària, et veus condemnat a aquesta esquizofrènia de guanyar-te la vida per una banda i el reconeixement per una altra. No és fàcil acostumar-te a aquesta doble vida. Després de complir una jornada laboral, en el meu cas com a professor, em tanco sovint en una sala a composar les meves històries, robant temps i dedicació a la família, els amics o l’oci. Ni tan sols consola el fet de saber que molts grans artistes de tots els temps s’hi han vist abocats.”

Emili Bayo ha treballat de cambrer a Londres, d'ajudant a la biblioteca de l'Estudi General de Lleida, de locutor radiofònic, d'operari de decoració, de professor d’ensenyament secundari, ha codirigit pàgines d'informació literària i ha publicat articles d'opinió, crítiques literàries i comentaris esportius en diaris i revistes. A més a més, escriu novel·les i contes (“L’edat de les paraules”, “Premonicions”, “Tot el que et vull dir”...). I resumeix en poques paraules la realitat dels escriptors catalans en l’actualitat.

"La tècnica meravellosa" de Max Besora

La mà creadora

Un escriptor o escriptora és una persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. En definitiva, és la mà creadora que s’amaga darrere de tota obra literària, i precisa de les paraules per cobrir la seva inquietud literària, encara que això li suposi un esforç i un sacrifici.

Si preguntem a diferents escriptors catalans actuals, protagonistes d’aquestes realitats contemporànies, es confirma que tots comparteixen idees semblants sobre la figura de l’escriptor. Max Besora ha treballat d’aprenent de sabater, de venedor de videojocs, de mosso de magatzem, de venedor en una botiga d’esports i en una herboristeria, de conserge en edificis privats dels barris de la zona alta, de grum i recepcionista en un hotel... Des de fa tres anys treballa de professor de català i castellà per a estrangers. L’any 2008 va guanyar el Premi Benet Ribas de poesia amb “L’espectre electromagnètic”, i ha escrit algunes novel·les (“Vulcano” i “La técnica meravellosa”). Considera que ser escriptor “no és una feina sinó una pulsió. L’escriptor, d’ara i de sempre, es caracteritza per ser un gran observador de les múltiples realitats que l’envolten per crear-ne una de fictícia”.

Albert Balasch és el guanyador del 8è premi de Poesia St. Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el poemari “La caça de l'home”. Ha escrit tres llibres de versos “Què ha estat això”, “Decaure” i “Les execucions”, i és professor de secundària de català. Ell també trasllada la definició una passa més enllà i defineix l’escriptor com “algú que treballa i es baralla amb la llengua, i la imaginació i la consciència -que són el mateix-, per fer-ne art, per generar més vida”. Llucia Ramis, periodista i autora de tres llibres: “Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys”, “Egosurfing” i “Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes”, afegeix que la paraula escriptor “està reservada als més grans, als importants, a aquells que ja són reconeguts internacionalment com a tals. No n’hi ha prou amb escriure i publicar en paper”.

“Carmina non dant panem” o “la poesia no proporciona pa”

La sentència, abans o després, cau sobre tot aquell que anuncia en veu alta la seva intenció de dedicar-se a escriure: "Et moriràs de fam".

I en part, tenen raó. Només 9,7% d’escriptors catalans poden viure del que escriuen (segons una enquesta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). Segons l'estudi, l’ingrés mitjà anual d'un escriptor és de 3.867 euros, i en general el sector ha patit molt la crisi econòmica. Sobretot les dones, que cobren gairebé la meitat que els homes. Davant aquesta situació, un 19% ha recorregut a editorials petites, un 4% ha deixat d’escriure i un altre 4% ha canviat d’estil per trobar editor o ha començat a escriure en castellà. Un 10% ha decidit autoeditar els seus llibres.

Així doncs, és obvi que es veuen obligats a treballar de professors, de periodistes, de funcionaris (el grup més nombrós, del 34%, es dedica a l'ensenyament)... perquè, tot i que molts gaudeixen d’aquest segon ofici i no consideren negatiu aquest fenomen; “Carmina non dant panem” (“la poesia no proporciona pa”).

Toni Sala és professor de la Universitat Pompeu Fabra i dirigeix diversos grups de lectura en biblioteques. Ha guanyat el Premi Documenta de narrativa per “Entomologia”, el Premi Sant Joan de narrativa per “Rodalies”, el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya, i aquest 2015 el Premi Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana per a “El cas Pujol”. Sobre aquesta doble vida, afirma convençut que “en la majoria de casos ha estat sempre així. Més en el món de l'escriptura que en altres arts. Però això no és dolent i de fet cada dia em sembla més bo que sigui així. Un bon escriptor només té una cosa: la llibertat. Sense això no pot escriure ni una lletra. Ja hi ha ple de circumstàncies (polítiques, socials...) que limiten, com perquè encara hagi de sotmetre el que escriu a les restriccions de qui li paga”.

Viure per a escriure i escriure per a viure

Daria Galateria, professora italiana de literatura, autora del llibre “Trabajos forzados: los otros oficios de los escritores” (on repassa la trajectòria de dues dotzenes d'escriptors dels dos últims segles, centrant-se en els diversos oficis aliens a la literatura que van haver d'exercir) va concloure que “normalment, les hores perdudes en treballs alimentaris, al final gairebé sempre afloren en les obres mestres dels escriptors”.

Aquestes segones feines, diuen que els ajuden a sortir de casa, a mantenir-se connectats amb la societat, amb el món, que en definitiva és la seva gran font d’inspiració. Borges va escriure: “yo vivo, yo me dejo vivir, para que Borges pueda tramar su literatura”. Així com ho va entendre ell amb aquest joc d’identitats, els escriptors contemporanis també viuen per a escriure (i escriuen per a viure).

MªÀngels Cabré ha treballat en el secor editorial, és crítica literària i traductora. També dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere (OCG), que incentiva la igualtat de gènere en la cultura catalana, i ha escrit “El silencio”, “Gran amor”, “Si se calla el cantor” i “Leer y escribir en femenino”. Ens explica que “les tasques paral·leles a l’escriptura (les que donen per viure) poden ser molt útils i generalment l’alimenten. De fet és probable que jo les seguís fent encara que no en tingués necessitat, encara que potser en menor mesura.”

Toni Sala ho resumeix amb una sola frase: “Vius per poder escriure, però també escrius per poder viure”. És a dir que escriure és part de la seva forma de supervivència (“no material, sinó espiritual”, apunta Max Besora), però que també els cal aquesta vida per a poder escriure (i no només treballar per a cobrir la necessitat econòmica, sinó que precisen d’experiència pròpia). És paradoxal com, en paraules de Max Besora, “l’escriptor necessita la solitud per crear i alhora necessita de la societat per escriure”.

Per últim, Meritxell Martí -professora d'Art i Literatura a la UOC, autora d’una trentena de llibres infantils i juvenils, alguns dels quals s'han traduït a molts idiomes: “L’île aux 160 erreurs”, “Al país dels 260 clons” i “Paper de diari”, que va guanyar el premi de conte de l'Hospital Sant Joan de Déu- també va introduir el tema de les influències que aquestes experiències vitals i necessàries tenen en les obres dels escriptors, i no dubta que “viure i escriure van molt de la mà” i que tot allò que viu, impregna els seus escrits.

Sembla que aquesta precarietat salarial s’està estenent a altres àmbits, i Llucia Ramis es lamenta que “era periodista per poder guanyar-me la vida i dedicar el temps lliure a escriure llibres, però ara la professió està tan mal pagada que m’hauré de cercar una tercera feina que em permeti fer les altres dues”. Potser el que diferencia la doble vida dels escriptors, de la resta de “dobles vides” que estan creixent entre altres professionals davant les dificultats econòmiques actuals, és que aquest fenomen ve de lluny, entre els escriptors.

Coordenades d’origen

Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura y Literatura Comparada en la Universitat de Barcelona, apunta que “durant els dos últims segles, l'art tenia una reconeguda funció social.”

“El problema d’ara és que la literatura es percep com un mer postulat estètic, que procura plaer, però que no és una cosa útil. Es redueix a una cosa que els autors fan “a més a més”. Avui en dia, són molt pocs els que viuen de la literatura”, explica la professora. Però potser aquesta història no és una altra conseqüència de les estructures del món actual, sinó que trobem les seves coordenades d’origen segles abans.

Franz Kafka, considerat el primer escriptor modern, va ser redactor d'informes a l'Institut d'Assegurances d'Accidents Laborals per al Regne de Bohèmia, per a poder-se “pagar el pa”. Fernando Pessoa, un dels millors escriptors del segle XX, guanyava diners traduint correspondència empresarial per a empreses. James Joyce va haver de guanyar-se la vida fent de músic (pianista i cantant). Faulkner va estar tres anys realitzant feines administratives en una oficina de correus. Salinger va treballar d’animador en un creuer de luxe.

El segle XX, entre d’altres revolucions, va introduir el concepte “d’escriptor professional". Escriure ja no era una qüestió d'inspiració a la qual podia dedicar gent de bona família amb diners o bohemis disposats a passar gana per dedicar-se a la seva obra. Un podia ser escriptor igual que electricista o advocat. Però tot i així, guanyar-se la vida amb els llibres resultava una tasca difícil.

Llucia Ramis explica que “no és nou que els escriptors siguin uns morts de gana. Històricament quasi sempre ha estat així, tret d’un boom editorial que hi va haver a Espanya, sobretot als anys 90”, per l’auge de les agències literàries i dels grans premis literaris. Però aquesta bombolla, com la resta, també ha acabat esclatant, i actualment torna a resultar gairebé impossible viure únicament de l’escriptura literària.

La literatura i el segle XXI

La literatura és l’art d’escriure i llegir, és l’ús de l’escriptura amb un objectiu estètic i no didàctic. I això no ha canviat massa al llarg de la història. Max Besora entén la literatura “com un espai de subversió, on els dogmes, la llei i la raó queden invertits, qüestionats o aniquilats, un espai de llibertat autèntica i absoluta a tots els nivells”. Però no podem tractar les realitats d’aquests autors sense concebre el paper de les seves obres, de la literatura, en el seu propi temps contemporani, el segle XXI.

Dins la societat actual (ràpida, sobre-informada, consumista, en crisi, etc.), quin lloc pot ocupar un fet tant poc compatible amb aquesta definició del món, com ho és la literatura?

Llucia Ramis respon que “la vida en sí no té cap sentit. Des que existeix, l’ésser humà es pregunta el per què de la seva pròpia existència” i “necessita la narració per explicar-se. La narració endreça el desordre de tot plegat. Inventa causes i en dedueix conseqüències, construeix una cronologia. Quan llegim, li trobem un sentit fins i tot al caos. Aquest cosmos és fictici, és una construcció narrativa o poètica, però ens sembla més real que la realitat mateixa: ens ajuda a entendre la realitat.” I sembla que la literatura té un paper essencial dins aquest caos.

Funció i futur de la literatura

Els escriptors tenen una idea semblant sobre les funcions de la literatura. Toni Sala creu que “com sempre”, el deure de la literatura és el “d’aportar un rigor, un filtre més complex per discernir la veritat”. MªÀngels Cabré també creu que aquesta és fonamental per “alimentar l’esperit d’una societat i per elevar la seva qualitat de vida”, i apunta que aquest és el motiu pel qual molts governs tenen por a la literatura, a la cultura en general. I ens convida a cuidar-la perquè “pot ajudar a canviar el món”.

Meritxell Martí, un tant més pessimista, raona amoïnada sobre “si les noves generacions llegiran o estaran més interessades en fenòmens més ràpids i saturats” perquè defensa que tant “llegir com escriure són activitats evolutives” i ajuden a “crear imaginaris que eixamplen l'espai mental de la gent.”.

Llucia Ramis rebaixa la pressió sobre la literatura i cerca la seva funció més primitiva, més original. Respon que, com sempre, el seu objectiu ha de ser “satisfer els amants de la literatura, aquells que varen descobrir el plaer de llegir i no el trobaran de cap altra manera. Mai no et sents tan savi ni tan clarivident ni t’emociones tant com quan llegeixes un bon llibre. A mi, llegir i escriure, em canvia la vida. I me la multiplica. Però això et passa o no et passa. No té més”. En aquesta línea, Albert Balasch considera que la literatura té un únic deure: “ser el més imaginativa i fonda possible per tal de colpejar una qualsevol vida moral”.

L’art de publicar

“A l’era de l’exhibicionisme i l’egolatria, en la qual tothom espera un like o un retuit de tot allò que publica, és difícil tenir paciència i acceptar que pots ser molt bo, però que les persones que han de valorar-ho no ho fan correctament”. Llucia Ramis, tot i ser optimista i creure que una obra “si és realment bona”, “tard o d’hora surt a la llum”, ens parla sobre l’art de saber publicar en un món com el nostre, impacient i necessitat d’inputs positius immediats per a sentir-se realitzat.

L’any 2014, les editorials espanyoles van produir 72.416 títols; un 2'5% de llibres menys que l'any anterior. Aquesta disminució en la producció és conseqüència de la crisi, i no té cap altre motiu: actualment, publicar és més fàcil que mai.

Si parlem de la difusió i el ressò que aquesta hipotètica obra pugui tenir, entren en joc infinits factors extra-literaris. Aquests són, segons MªÀngels Cabré, “perversos, i fins i tot atzarosos”, així que opina que “més val no pensar gaire en la recepció quan s’escriu” perquè “es corre el perill d’escriure des de la insinceritat”.

La novel·la de Manuel de Pedrolo, “Mecanoscrit del segon origen”, és considerada el primer best seller català, així com “La pell freda” d’Albert Sánchez Piñol és actualment el llibre més venut en català. Els motius darrera de tot això, formen part del misteri de la fórmula màgica. És necessari destacar que, tot i tampoc ser el contrari, l’etiqueta de “best seller” no ha de ser sempre una assegurança de qualitat. Emili Bayo comenta que “el més decebedor és comprovar que la qualitat literària no sempre és un argument de pes i que llibres infectes s’obren pas fins a les prestatgeries principals de les llibreries, i que textos magnífics no arriben ni tan sols a ser publicats”.

Està en mans del lector escollir el mecanisme de selecció un cop s’endinsa dins una llibreria. El que sí podem concloure és que, sigui quina sigui l’elecció, l’obra amagarà darrere una realitat contemporània molt viva; la del propi autor. Probablement una realitat força semblant a alguna de totes les “dobles vides” aquí descrites.