“El que no és natural és parlar-ne de manera estranya”

Gemma Lienas, escriptora i feminista catalana, defensa que s’ha de poder escriure sobre qualsevol cosa

Crear opinió no és fàcil, però Gemma Lienas ho aconsegueix. Participa en conferències, organitza xerrades, escriu articles i assaigs i, per sobre de tot, publica llibres per a generar criteri. Sempre amb una mirada personal i feminista, i amb intenció de fer visibles molts temes que la societat sovint prefereix mantenir ignorats.

Per això és interessant poder conèixer en profunditat alguns aspectes de la seva experiència com a creadora d’opinió. I tot i tenir el temps just (l’escriptura d’una nova novel·la la manté ocupada), va acceptar de seguida a donar-ne detalls.

Gemma Lienas i Massot va néixer a Barcelona l’any 1951. És lectora apassionada des de ben petita i llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona. I ha publicat més de 50 llibres.

Tracta temes com el feminisme, el sexe, la immigració, la violència de gènere… Un dels seus personatges més coneguts és la Carlota, protagonista de “Així és la vida, Carlota”, “El diari vermell de la Carlota”... Destaquen també novel·les com: “Atrapada al mirall” i “Bitllet d'anada i tornada”, i assaigs com ara “Rebels, ni putes ni submises” o “Pornografia i vestits de núvia”.

L’any 2003 va rebre el Premi Ramon Llull per “El final del joc” i una menció d’honor de la UNESCO per “El diari lila de la Carlota”. L’any 2010, la medalla Francesc Macià al Treball pel seu paper en la literatura catalana i per la seva lluita feminista.

Ella mateixa insisteix en presentar-se com a escriptora, però també ha treballat com a professora, editora (Grup Promotor i Cruïlla), i en un centre de psicologia. A més, ha col·laborat amb columnes d’opinió (El Periódico, El País…) i com a tertuliana (Catalunya Ràdio, La Ser…).

Has treballat en el món editorial, en el món de la docència, has exercit com a columnista, articulista i tertuliana, i fins i tot vas obrir una botiga de xocolata. Però ets principalment escriptora. Quan, com i perquè vas decidir que et dedicaries a l'escriptura de llibres?

De petita el que més m’agradava en el món era llegir, i per tant, un dia vaig decidir que tenia ganes d’escriure llibres que enganxessin com a mi m’enganxaven els que llegia.

Des de punts de vista i per a públics completament diferents, però portes més de 50 novel·les a l'esquena. Tractes temes com ara el feminisme i el paper de les dones, la violència de gènere, el sexe, les drogues, la immigració... Són temes difícils.

Són temes difícils però que s’han de tractar. Són temes que a mi m’interessen. I quan els escric per joves és perquè penso que també els poden interessar, però el primer que necessito per a escriure un llibre és que jo em senti interessada per aquell tema. I després, evidentment, que interessi al públic al qual em vull dirigir. Però primer m’he de sentir jo arravatada pel tema. No m’importa que un tema sigui complicat, jo penso que es pot escriure sobre qualsevol cosa.

Quin criteri o procediment segueixes per a escollir el tema de la següent novel·la o article?

Abans he dit que és necessari que m’interessi, però principalment he de sentir que és una idea que es convertirà un tema. No és que un dia pensi: “ara escriuré sobre feminisme”. No, però de sobte m’adono que la gent jove no té gens clar què és això del feminisme, es pensa que això de la igualtat ja ha arribat... I aleshores em sento motivada a escriure un llibre de feminisme per gent jove. O un altre dia pot ser que em preocupi per la violència de gènere perquè veig una notícia, o m’adono que va en augment... i decideixo fer un llibre per adults sobre violència de gènere. Primer m’ha d’impregnar la idea, ho he de veure com una idea meva.

Quins creus que són els elements claus per a que un llibre tingui èxit entre el públic juvenil?

Crec que l’èxit està en explicar-ho des d’una veu jove. No sóc jo qui ho explica, és la pròpia Carlota, que té la seva edat.

Has rebut mai crítiques negatives pel tractament de temes com aquests? S’ha d’anar amb compte?

De moment jo no he tingut cap problema, ni quan he parlat de drogues, ni de sexualitat... Per exemple, vaig anar a fer una xerrada a un institut a un grup de 3r d’ESO que havia llegit “El diari vermell de la Carlota”. Quan els hi van donar, deien “ostres, aquest llibre deu ser molt fort!”, i després quan se’l van llegir, van opinar que era un llibre que estava molt bé, i que no era cap escàndol. Tot i que em van preguntar si no em feia vergonya parlar d’aquest tema. Jo vaig respondre que no me’n feia perquè el sexe forma part de la nostra vida, és una cosa natural. El que no és natural és parlar-ne de manera estranya.

Consideres que alguns dels teus llibres com ara "El diari lila de la Carlota" són generadors d'opinió (propicien que els joves obtinguin informació i es plantegin dubtes per tal d'acabar formant el seu propi discurs)? Era aquest el teu objectiu abans d'escriure'ls?

Sí, segur. I efectivament era el meu objectiu. Tinc altres llibres, novel·les que només vull que enganxin, a més d’obrir horitzons respecte la manera de pensar dels lectors. Però els llibres de la Carlota sí que m’agradaria que generin un criteri.

En quin moment dónes per acabat un llibre o un article?

És una cosa difícil, sempre trobes coses a millorar. Quan penso que ja està acabat, el dono a llegir a algunes persones de les que em refiï, amb visió crítica. I a partir d’aquí torno a revisar-lo jo. Així que tot passa per moltes revisions abans de donar-ho per acabat.

Què penses sobre la situació de la producció literària catalana actual?

És un moment complicat, perquè s’ha perdut molt mercat, la gent compra molts menys llibres... I pel meu gust, trobo que les editorials publiquen massa, ja fa anys, i la vida dels llibres esdevé molt curta.

I la situació de la cultura en general?

L’augment de l’IVA ha perjudicat moltíssim a la cultura. Però de fet, el que realment l’ha perjudicat és l’actitud del govern, l’actitud de la dreta envers la cultura. Mai els ha interessat la cultura, i per tant mai l’han potenciada. Tampoc se li dóna prou importància a les escoles i per tant la gent no creix valorant la cultura. Fa 30 anys es valorava més que ara.

Què penses de la situació actual del periodisme, i quin paper creus que juga en la societat?

Considero que el periodisme és molt important. Però alhora penso que el primer problema ha estat vendre’s als partits. Al final cada diari dels importants està servint a uns interessos polítics, i això la gent no ho aguanta. Per això estan vivint un auge els mitjans digitals, tot i ser petits, que ofereixen informació al marge de les intervencions polítiques, dels lobbys... Com ara “El Diari Digital” o “El Público” o “El Confidencial”... A més, en general estan passant la mateixa crisi que els llibres: la gent ara ja no compra diaris, i per tant ho tenen molt malament per a poder sobreviure.

T'has plantejat mai ser periodista, més enllà de les col·laboracions com a columnista o articulista?

No, de fet moltes vegades em presenten com a periodista, però jo no ho he dit mai que ho fos. No he estudiat periodisme ni m’hi dedico. He anat canviant de feina... he estat en el món de l’ensenyament, al món de l’editorial... I el que realment m’agrada més és escriure i donar classe.

Què li diries a algú que vol ser periodista?

Jo li diria que tingui paciència. Que realment estem en un món molt complicat, però que espero que vindran temps millors. I que el periodisme que té valor real és el d’investigació, crític, independent. No el que serveix als interessos polítics, que és el que ha passat amb els grans diaris.

Creus que les dones tenen prou paper en el periodisme d'opinió català, actualment?

No, no. Potser més en els mitjans escrits, però en la ràdio menys, i a la televisió molt menys. La desigualtat es produeix arreu, i per tant a tots els mitjans. Per cada opinadora que trobes, te’n trobes 4 o 5 d’opinadors.

Quina importància i ús creus que tenen les xarxes socials avui dia?

Jo crec que són molt importants. Tot i així, crec que tenim un problema actualment; tothom escriu però ningú llegeix. La gent retwitteja coses sense haver-les llegit.

La primavera de 2013 vas decidir obrir un negoci, una botiga de xocolata artesanal i quilòmetre zero al barri de Gràcia (Xocolatíssim). Què et va dur a prendre aquesta decisió?

Sí. Principalment va ser veure que el món de la cultura estava tan malament... Vaig pensar de fer alguna cosa alternativa, volia tenir uns ingressos que no vinguessin del món editorial. Però no va funcionar, i ja l’hem tancada.

Vas crear amb altres escriptors la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d'Extinció). Podries dir de què tractava una mica, i d'on va sorgir la idea, amb quin objectiu?

Aquesta plataforma va néixer amb la voluntat de donar a conèixer la importància que té comprar llibres. Si no es compren llibres, els autors i les autores desapareixeran. Cada cop més, la gent socialitza els llibres, i els autors no poden viure de les seves obres. No vol dir que no es puguin prestar llibres, però per exemple això que fan les escoles de comprar 25 llibres iguals i reciclar-los durant molt anys... fa que els nens no tinguin una biblioteca pròpia, i està fent mal. Veuen els llibres com una cosa totalment accessòria i lligada a l’escola, sense valor. I sempre es podrien trobar solucions per als nens que no es poden permetre comprar-los.