La targeta és meva, gràcies.

“No, perdona, la targeta de crèdit és meva, gràcies”

Podria semblar casualitat, un error innocent. Quan es tracta d’una parella, el cambrer té un 50% de possibilitats de demanar el pin de la targeta de crèdit al client equivocat. Però resulta que en lloc de deixar l’aparell a la taula, deixant llibertat al propietari de la targeta d’agafar-lo sense problemes i pagar... sempre sóc jo, la clienta (i no el client), qui ha d’aclarir que la targeta és seva, ja que sempre és ell qui rep l’aparell. Amb tota naturalitat. És el més lògic, veritat, que sigui ell qui em convidi? I el mateix cambrer servirà per a ell la cervesa i per a mi (ella) l'aigua natural. Aquest cop tindrà raó, però podria no tenir-la (pel 50% de possibilitats).

“T’acompanyarà a casa, oi?”

Quan ell contesti que no, que jo tornaré sola a casa, serà automàticament un despreocupat, mandrós, descortès, i poc atent.

“No siguis així, home, porta-li la bossa, que va molt carregada pobra!”

Serà un altre cop un idiota, quan jo expliqui que, sorprenentment, puc portar-la jo mateixa. I afegiré que, per sort, m’estalvio haver d’esperar que m’obri la porta, em tregui la jaqueta i m’ajudi a seure a un cadira (entre d’altres accions i habilitats heroiques).

“Què curiós que siguis tu qui condueix!”

Exacte, també és estrany que sigui jo qui condueix el cotxe. Evidentment. I un llarg etcètera.

Tots dos som lliures i capaços de convidar algú a sopar, d’acompanyar-lo a casa o de portar una bossa. I no només nosaltres sinó que moltes altres parelles funcionen d’aquesta manera. Cuidar-nos no és masclista, però sí ho és ser paternalista.

(Malauradament, basat en fets reals que han tingut lloc en més d'una ocasió)