Com educar sense castigar ni consentir

La Martina no es vol acabar el plat de verdura que té per dinar. El seu pare, el Jordi, intenta demanar-li que se’l mengi, però sense èxit: a la seva filla li agraden més les hamburgueses. Finalment, i després de provar-ho durant força estona, decideix actuar. En aquest punt se li plantegen tres escenaris possibles:

El primer és fer servir l’autoritat que té com a pare per a obligar-la a acabar-s’ho en contra de la seva voluntat. A més, dir-li que no la deixarà jugar a videojocs si no s’ho menja, però que li comprarà un còmic si ho fa. En el cas que la nena no entri en raó, el pare podria cridar-li i fins i tot donar-li una clatellada.

El segon és deixar que l’infant faci allò que vulgui i que es mengi una hamburguesa si ho prefereix. Al pare no li quedarà més remei que menjar-se les verdures o llençar-les.

El tercer és fer-li entendre que s’ho ha d’acabar, ja que s’ha de menjar de tot i no només allò que li agradi. Pot consensuar amb la nena el segon plat, preparant tots dos un menú saludable.

Aquests tres exemples són els que correspondrien a allò que els experts distingeixen com el model educatiu autoritari (basat en càstigs i premis), el permissiu (fonamentat en la manca de límits) i el participatiu (basat en el consens dels límits).